- La manca d’inversió en atenció primària prèvia a la pandèmia i una gestió sanitària sense planificació ni prou recursos per afrontar-la, deixa abandonades persones vulnerables, malalties desateses i diagnòstics, en alguns casos, massa tardans.
- Les dones, que representen el 75% de les persones cuidadores, i el 78% del personal sanitari contagiat han sofert de manera especial l’impacte d’una atenció primària afeblida.
- El nou informe «La otra pandemia» centrat a Catalunya, Madrid i Castella-La Manxa, analitza com, a més, en plena campanya de vacunació, el personal sanitari pateix sobrecàrrega assistencial i desemparament.
El sistema d’atenció primària a Espanya ha sofert dues pandèmies: la de la COVID-19, i la de la gestió sanitària, que ha patit una manca de planificació i inversió per afrontar la primera, situant aquest servei entre l’abandonament i el desmantellament. Així ho denuncia Amnistia Internacional en un nou informe en el qual, tot i que se centra en Catalunya, la Comunitat de Madrid i Castella-La Manxa, l’organització tem que aquesta situació podria estar produint-se en altres territoris en major o menor grau. De manera urgent, les Comunitats Autònomes han d’incrementar les plantilles de l’atenció primària amb la finalitat d’aconseguir ràtios de professionals d’altres països de la Unió Europea, per fer front a l’augment del volum de treball i a la campanya de vacunació.
Amnistia Internacional lamenta que aquesta gestió deficient hagi tingut i tingui encara greus conseqüències sobre l’accés al dret a la salut a Espanya durant la pandèmia, especialment per a les persones més vulnerables, que pateixen malalties cròniques o que requereixen més dependència del sistema sanitari (aquelles amb càncer, malalties cardiovasculars o diabetis, entre altres); les persones grans, les persones que pateixen malalties de salut mental, o immigrants. També les dones, que representen la majoria de les cuidadores de les persones malaltes, han sofert de manera desproporcionada l’impacte d’una atenció primària desbordada i han fet front a una sobrecàrrega de treball i cures.
A la manca de personal ja existent prèvia a la pandèmia i a la sobrecàrrega assistencial, així com a les llistes d’espera en atenció primària -que encara que varien segons el centre se situen ara a l’entorn d’una setmana en alguns casos-, se suma el tancament de més de 60 centres i 449 consultoris a Madrid i Catalunya, així com la modificació de protocols assistencials i el canvi del model presencial al telefònic, que s’ha dut a terme sense el reforç de mitjans suficients i sense la informació i formació adequada per a pacients o personal sanitari.
Aquesta situació ha generat múltiples obstacles en l’accés a la salut i ha tingut un impacte en persones el retard de les quals en l’atenció sanitària podria haver-ne agreujat la condició de salut o retardat un diagnòstic. A més, aquesta reducció en l’accessibilitat a centres de salut, la manca de mitjans i una gestió de la pandèmia que no ha integrat de manera adequada les necessitats especials de les persones amb patologies no-COVID en la resposta a la crisi, ha provocat una discriminació indirecta d’aquest grup de persones.
Segons una enquesta realitzada per la Plataforma de pacients amb malalties cròniques sobre l’accés a l’atenció sanitària durant la pandèmia, al 69% de les persones entrevistades van cancel·lar-los diverses consultes programades de manera prèvia a la crisi per COVID-19, entre les quals es trobaven les consultes hospitalàries (46,3%), les de l’hospital de dia (3,4%) i d’atenció primària (19,3%). Només el 25,3% de les persones a qui se’ls van cancel·lar les consultes, van tenir accés als centres d’atenció primària un cop acabat el confinament.
S’han ignorat així recomanacions de l’OMS i mecanismes internacionals que instaven a reforçar l’atenció primària des de l’inici de la pandèmia per poder garantir el dret a la salut de totes les persones, de manera especial les que es troben en situació de més vulnerabilitat. De fet, Espanya està per sota de la majoria dels països del nostre entorn en un ràtio de personal mèdic en atenció primària i d’infermeria per 1.000 habitants de 0.77 i 0.66 respectivament. Ràtios que no han sofert pràcticament canvis en els últims deu anys i que, en el cas de la de personal facultatiu d’atenció primària, queden molt lluny de les de països com Portugal, amb la millor ràtio d’Europa (2,6), Irlanda (1,82), Països Baixos (1,61), Àustria (1,56) i França (1,42).
“Cap sistema sanitari podia estar preparat per a una pandèmia d’aquesta magnitud, però l’estem afrontant amb un sistema de salut molt afeblit com a conseqüència de les mesures d’austeritat dels últims anys, especialment pel que fa a l’atenció primària, fonamental per fer front a aquest tipus de crisi», assenyala Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional Espanya. «Espanya porta dotze anys ignorant les recomanacions d’organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i del Relator Especial ONU sobre el dret a la salut, que instaven els Estats a reforçar l’atenció primària i destinar el 25% del total de la despesa sanitària a aquest nivell assistencial; no obstant això a Espanya ha estat més aviat al contrari, aquesta s’ha vist reduïda en un 13% entre 2009 i 2018. Gairebé un any de pandèmia després i amb la tercera onada de rècord de contagis, les autoritats no semblen haver rectificat», afegeix.
«La importància de l’atenció primària ha estat més present en els discursos institucionals que en les decisions polítiques: la valoració de la seva capacitat assistencial ha estat absent en el disseny de les mesures de salut pública. Actualment, en plena campanya de vacunació, ens trobem en una situació propera al col·lapse», denúncia Marta Mendiola, responsable de Drets Econòmics, Socials i Culturals a Amnistia Internacional Espanya.
El retard en els diagnòstics podria provocar morts
“Estem veient malalties que no hem diagnosticat abans. Gent que tenia dolors i ara té metàstasi. Ho he vist fa poc amb el cas d’una senyora amb càncer d’estómac i un senyor amb càncer de còlon. Estem arribant tard», afirma Maria Luz, infermera a Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
Amnistia Internacional assenyala amb preocupació que, encara que encara és prematur treure conclusions sobre l’impacte de la gestió de la pandèmia en indicadors de salut d’altres patologies, la veritat és que ja hi ha alguns informes que assenyalen aquest empitjorament. Segons dades del Sistema de Monitoratge de la Mortalitat diària (MoMo) des de l’inici de la pandèmia s’han registrat quatre períodes amb excés de mortalitat respecte a l’estimació esperable, que han portat al fet que entre març de 2020 i febrer de 2021 l’excés de mortalitat ha estat de 81.608 persones. Un altre exemple és el del Grup Espanyol de Càncer de Pulmó (GECP), format per 500 especialistes de tot el país, que han advertit que la crisi sanitària provocada per la COVID-19 afectarà fins a un 5% la supervivència en càncer de pulmó a Espanya, fet que suposaria 1.300 morts addicionals.
«Tinc una companya que va anar a la consulta del seu metge per un bony i en fer-li l’ecografia li van dir que era necessari un estudi més concret. Però en demanar cita, li van donar per a sis mesos després. Aquesta companya té un càncer de mama agressiu amb tres tumors en tres llocs diferents. Si s’espera al mes d’abril no vull ni parlar del que hagués passat, però ha hagut d’acudir a una consulta privada perquè li avancessin les anàlisis. Això no pot ser. El sistema sanitari està jugant amb la vida de pacients d’altres malalties no-COVID i a aquest joc no estem disposats a contribuir els pacients», així relata Maria Luisa, pacient de càncer i presidenta de l’associació ROSAE (organització de dones afectades pel càncer de mama) de Valdepeñas, a Castella-La Manxa, un cas que li va arribar el passat mes d’octubre.
Llistes d’espera eternes, trucades perdudes, portes tancades
Encara que algunes Comunitats Autònomes han pres mesures, com la contractació de més personal, aquestes no han estat suficients per atendre, amb rapidesa, l’increment de la pressió assistencial que ha suposat la pandèmia, en un sistema que ja comptava amb una forta sobrecàrrega i escassetat de mitjans.
Les llistes d’espera s‘han incrementat, arribant a ser, en alguns casos, de fins a dues setmanes. Les xifres oficials de Catalunya mostren que el 62% de les persones que sol·licitaven una cita havien d’esperar entre 5 i 10 dies per ser ateses abans de la pandèmia. La Comunitat Autònoma de Madrid no ha facilitat aquesta informació a Amnistia Internacional i Castella-La Manxa afirma haver passat d’una llista d’espera en 2019 d’1 a 3 dies a una de 3 a 6 dies el 2020.
A més, el tancament, a l’inici de la pandèmia, de més de 60 centres i 449 consultoris a Madrid i Catalunya (i almenys dos a Castella-La Manxa), i el canvi de model presencial d’atenció al model telefònic, sense dotar-lo de prou recursos i sense informar de manera adequada a la població ni formar els professionals sanitaris ha generat obstacles en l’accés a l’atenció sanitària i deixat moltes persones en una situació de desemparament, sobretot en persones grans o aquelles amb més dificultats per adaptar-se a aquest nou model.
Federico Armenteros, president de la Fundació 26 de desembre (Madrid) ho explicava així a Amnistia Internacional: «El centre de Lavapiés va tancar, però jo creia que estava obert. I trucav i trucava, però no me l’agafaven, et sortia el contestador amb indicacions per si tenies símptomes de COVID. No es va informar a la població. Era una situació alarmant d’inseguretat”. “A l’associació rebem moltes trucades de gent que tenien el seu centre de salut tancat i que no sabien a qui acudir perquè a més les línies estaven col·lapsades. La sensació en l’àmbit assistencial era d’anar apagant focs sense control i improvisar», relata Sandra Canudas de l’Associació de Diabetis de Catalunya (ADC).
El castell, com anomenen algunes persones usuàries als centres de salut, segons ha explicat a AI una metgessa de Barcelona, era molt difícil de travessar, especialment en els primers mesos de la pandèmia, i això, sumat a la por al contagi, ha tingut com a conseqüència que moltes persones evitessin les consultes mèdiques.
“Tinc un cas d’una noia de 33 anys que durant la pandèmia li va costar contactar amb mi i va estar dues setmanes amb un problema que no li semblava molt greu, que era que l’ull se li anava tancant. No va consultar mai a urgències i a les dues setmanes, quan va aconseguir contactar-me, ens vam adonar que té un tumor cerebral. És un exemple que som un pilar fonamental per a l’atenció de les persones”, lamenta Carol, metgessa a Catalunya.
Altres pacients es queixen que moltes de les consultes mèdiques no poden ser ateses per telèfon: «Una consulta telefònica perquè et receptin paracetamol, pot valer. Però perquè et facin una revisió d’un pit, com li ha passat a alguna companya, que li han donat radioteràpia i li volien fer la revisió del pit telefònicament, això no val», protesta María Luisa, de ROSAE.
Un personal sanitari exhaust enfrontant-se a noves onades i a la campanya de vacunació
«Queda la cicatriu, sabem que podem respondre amb més experiència, però ara som més fràgils», subratlla Concha Piqueras, presidenta del Col·legi d’Infermeria d’Albacete (Castella-La Manxa).
L’abandonament del sistema d’Atenció Primària que denuncia Amnistia Internacional també s’estén al personal sanitari, que ha fet la seva feina arriscant la seva seguretat i benestar, i patint, sobretot a l’inici de la pandèmia, una manca de mitjans de protecció que va situar Espanya, a l’abril, com el país europeu amb més xifres de contagi en el sector a Europa i que fins al moment ha deixat 89 professionals morts i 123.603 persones contagiades. Alguns professionals han visitat persones malaltes en el seu temps lliure perquè l’atenció domiciliària s’ha vist afectada seriosament, o han fet trucades amb els seus telèfons personals amb l’objectiu de fer front a la saturació de les línies.
«Com a responsables de la cura, quan veiem que, malgrat que no pares de fer trucades, de quedar-te més hores de feina, no arribes a tot, marxar a casa, conduint, plorant perquè no has arribat a cuidar a algú a qui pots portar molt temps cuidant, i estar en el teu cotxe pensant ‘no he trucat a la Juana, com es trobarà?’ I l’endemà la truques i la Juana té dolor… La frustració que ha suportat el personal sanitari ha estat terrible: per què no han posat més professionals?», es lamenta Alda Recas, presidenta de l’Associació Madrilenya d’Infermeria (AME).
Un sistema ja infradotat de personal que ha vist com la sobrecàrrega assistencial dels professionals sanitaris ha arribat en molts centres a xifres de fins a cent pacients al dia per personal facultatiu. Les dones sanitàries en general i, especialment, les que tenen persones depenents al seu càrrec han sofert de manera especial aquesta sobrecàrrega.
Una enquesta realitzada per l’AME a 1.025 professionals infermeres durant la pandèmia va revelar que el 94% estaven preocupades pel seu benestar, el 64,7% per la seva salut física i el 75,8% per la seva salut mental. La mateixa enquesta va indicar que més del 90% de les infermeres participants deien tenir ansietat i angoixa i més del 85%, estrès.
Dones i doble discriminació
Les dones, que representen el 75% de les cuidadores de persones malaltes, han suportat de manera especial la fallida de l’atenció primària, en assumir les cures de salut que una atenció primària desbordada no podia proporcionar. Alhora, les dones han sofert un increment de la violència de gènere durant la pandèmia en un context en què el sistema d’atenció primària, un dels nivells que s’ha demostrat que és eficaç per a la lluita contra aquest tipus de violència, podria no estar tenint prou mitjans per detectar aquests casos.
A més, les dones immigrants en situació administrativa irregular han vist com s’han incrementat les barreres d’accés al sistema públic de salut durant la pandèmia: «Moltes dones immigrants han viscut un estigma: no han consultat, fins i tot trobant-se malament, perquè tenien por, en no tenir contracte, que els diguéssim que s’havien de quedar a casa 14 dies, un fet que no es podien permetre perquè eren les úniques que portaven ingressos a casa en pandèmia», afirma Carol, metgessa a Catalunya. «Una noia interna cuidadora immigrant va venir amb símptomes, vaig anar a registrar la petició de PCR i vaig veure que no estava en el sistema. No li vaig poder fer la PCR», explica Agustina, metgessa a Castella-la Manxa.
“Encara som a temps de revertir aquesta situació si es prenen mesures adequades per enfortir la capacitat assistencial de l’atenció primària, tant en recursos humans com en infraestructures i recursos materials. Però no podem deixar passar ni un dia més: necessitem aconseguir el percentatge del 25% del total de la despesa sanitària públic tal com recomana l’OMS”, assenyala Esteban Beltrán. Amnistia Internacional té en marxa la campanya #LaOtraPandemia, que ja porta recollides més de 138.000 signatures per exigir el reforç de la sanitat pública
