Ja està, les eleccions al parlament de Catalunya de l’any 2021 ja són història. Ja tenim resultats i l’habitual ball de xifres i anàlisis (partidistes tots ells) de les eleccions. Paradoxalment aquesta vegada no tothom ha guanyat però tampoc és que imperi l’autocrítica entre els perdedors que culpen factors externs a la seva desfeta però aquest no és el tema d’aquest article.
En aquestes eleccions ens hem trobat una elevada abstenció que alguns atribueixen a l’afartament de la població, altres a la por a la pandèmia i que, en tot cas, hauria de donar un toc d’atenció a tota la classe política del país. I és que passar de quasi un 80% de participació a poc més d’un 50% hauria de ser motiu d’anàlisi profund.
En tot cas el que ara tenim a Catalunya són dues opcions. La primera un govern d’esquerres format per PSC, ERC i Comuns fent president Salvador Illa però és la opció menys probable donat el compromís d’ERC (entre altres partit) a no pactar amb el PSC. Queda doncs la segona opció que té dues variants més, un govern ERC-JxC-CUP o bé un que, a més, inclogui els Comuns.
Un cop feta aquesta valoració hauríem de fer un anàlisi de com pot afectar aquesta darrera opció (la més probable) a la sanitat catalana. I és que CATAC-CTS IAC com a sindicat d’aquesta branca estarem molt a sobre del que es faci o deixi de fer per afrontar les millores del nostre sector que, tal i com hem vist amb la situació de pandèmia del COVID-19, té moltes mancances derivada de les retallades i de l’infrafinançament crònic.
Malauradament encara ens pesa a la memòria la, per sort defenestrada, Llei Aragonés. Aquesta llei va ser ideada i impulsada per el que, segurament, serà el nou president de la Generalitat i és una llei que, amb tota la seva retòrica, obria la porta a la privatització de serveis fins ara públics cosa que trobem inacceptable.
Si preguntéssim a ERC sobre el seu projecte sobre la sanitat en cap moment reconeixerà l’ànim privatitzador que tenia aquest projecte de llei i si se’ls recrimina el tema del finançament de la sanitat o de les retallades al personal que hi treballa llavors el govern treu pit de l’augment de la inversió en aquest sector durant els darrers anys en el que podríem anomenar fer trampes al solitari.
I és que, si bé és veritat que la inversió en sanitat ha anat augmentant al llarg dels anys fins quasi arribar a la despesa que hi havia l’any 2010. No és menys cert que també ho ha fet la població que va passar de 7.434.632 habitants el 2010 a 7.722.203 habitants el 2020 amb el que la població va créixer en 283.571 habitants (font idescat.cat) mentre que el pressupost és 164,1 milions inferior al de fa una dècada. I això sense tenir en conta l’augment del cost de la vida que, segons la pàgina oficial d’estadística INE, ha estat d’un 13,3% amb el qual amb menys pressupost, per més població i l’augment del cost dels productes ens trobem que encara estem lluny ja no d’un bon finançament si no d’arribar al finançament que teníem abans de la crisi tant en termes percentuals com en números totals.
En paral·lel a l’augment d
e la població s’ha de destacar que, actualment el 18,96% de la població és major de 65 anys contra el 16,7% del 2010 i si posem el llindar en els 85 ens trobem que un 3,25% supera aquesta edat davant del 2,3% de fa una dècada. A més edat més comorbiditats i més despesa sanitària.
I tot això tenint en compte que el poder adquisitiu, i de retruc el benestar de la població, no és ni de bon tros el que es tenia abans de l’inici de la crisi. Estem parlant que el salari brut d’un treballador a Catalunya l’any 2010 era de 25.479,74€ davant dels 26.738,19 de l’any 2018 (font idescat.cat no hi ha dades del 2019 i 2020). Tenint en compta que l’IPC entre el 2010 i el 2020 va ser d’un 13% ens trobem amb una pèrdua de poder adquisitiu d’uns 2053,92€ de mitjana.
Ens trobem doncs dins d’un còctel que comença amb una sanitat amb un infrafinançament crònic, amb retallades que encara no s’han revertit, amb més població, més envellida i amb menys recursos que, a més, ha de fer front a una pandèmia que està provocant estralls en la salut de la població i en tota l’estructura social i econòmica del país. És evident que per a fer front als desafiaments que hi ha i dels que vindran caldrà fer un esforç per part del govern que entri per revertir, de veritat i no de paraula, aquesta situació.
No ens podem oblidar tampoc dels treballadors de la sanitat. Personal a qui s’ha menystingut per part de les administracions que no han dubtat en retallar-los sou i condicions laborals amb l’excusa de la crisi. Personal que ha perdut, segons alguns estudis, un 30% del poder adquisitiu. Als que se’ls ha allargat la jornada laboral, retallat la contractació fent-la precària amb els resultats que tots hem vist en aquesta pandèmia (personal esgotat, fuga de professionals a altres països, disponibilitat de llits però sense infermeres per a fer-se’n càrrec,…).
Tots els partits polítics amb opcions d’entrar al govern, en major o menor mesura, coincideixen que la salut és un puntal de l’estat del benestar. Que cal invertir-hi recursos i que aquesta inversió repercuteix en riquesa per al propi país.
Per tant des de CATAC-CTS IAC exigim al nou govern entrant que faci reformes reals, no ens val una mà de pintura, cal un pacte de país en el tema de sanitat per tal de poder afirmar que tenim un dels millors sistemes de salut del món. Ara tenim un bon sistema que s’aguanta purament per l’esforç de milers i milers de treballadores que estan arribant al límit. Tot aquest esforç no es paga amb una CORONOPAGUETA vergonyosa i classista. Es paga amb fets reals!
Per això EXIGIM al nou govern:
-Una sanitat pública amb un únic conveni.
-Uns pressupostos per a la sanitat d’acord a les necessitats de la població. Prou llistes d’espera interminables i d’infraestructures obsoletes. És urgent invertir en les noves estructures que han de donar cobertura sanitària a milers de pacients com, per exemple, el nou Trueta a Girona del que ja fa anys que es parla i del que no hi ha ni la primera pedra posada.
-Dotar l’atenció primària amb el 25% del pressupost en sanitat per a que pugui fer un desplegament eficient i efectiu de la salut comunitària.
-Retorn de les condicions laborals al personal manllevades durant anys i anys d’expoli a les nostres butxaques. Retorn del 5%, tornar a les 35h/setmana, retorn dels 3 dies de lleure, retorn de les pagues, recuperar el FAS,… I adequació dels sous de tot el personal sanitari. Prou de fugues per contractes precaris i retribucions escasses. Augment de la formació, motivació i empoderament del personal per tal de poder donar una assistència de qualitat a la població.
En resum PROU de promeses incomplertes i de passar-se la culpa els uns al altres. Volem reformes reals, estructurals i de qualitat. Necessitem que el sistema públic de salut estigui a l’alçada del que el nostre país es mereix i ho volem JA!
Text: J. Lopéz
