El català és la 13a llengua de la Unió Europea en nombre de parlants, i el seu domini lingüístic abasta tres dels seus estats membres, però no està reconeguda com a llengua oficial de la Unió. Per contra, llengües amb molts menys parlants, com el finès, el danès, el maltès, o el gaèlic —en aquest cas, amb 260.000 parlants—, sí que formen part del club de les vint-i-quatre llengües oficials de la Unió Europea. Aquesta diferència en la protecció de les llengües europees respon a la voluntat política dels estats membres.
El Reglament núm. 1 del Consell de la Unió Europea de l’any 1958 llista quines són les llengües oficials de la Unió. A voluntat dels estats, aquest reglament ha estat modificat en set ocasions, fet que ha permès passar de les onze llengües oficials que hi havia l’any 2000 a les vint-i-quatre que hi ha actualment. No cal la modificació de cap tractat perquè el català passi a ser una llengua oficial de la UE!
Cada any, les institucions europees aproven reglaments o directives que regulen aspectes de caràcter lingüístic i, sigui de manera directa o bé a través dels estats membres que han de transposar aquestes normatives, en molts casos estableixen que determinats preceptes o obligacions hauran de fer-se en alguna de les llengües oficials de la Unió Europea. Sense anar més lluny, només el 2022 es van aprovar 47 disposicions normatives amb requeriments de caràcter lingüístic que suposaven l’exclusió automàtica del català pel fet de no ser una llengua oficial de la UE.
La discriminació del català —anomenat ‘valencià’ a l’Estatut d’Autonomia d’aquesta Comunitat Autònoma— a la legislació és, doncs, un dels greuges més evidents fruit de la manca d’oficialitat a Europa, i aquest fet dificulta l’ús normal del català als territoris de parla catalana. Però no només això: aquesta situació també comporta la minva en el prestigi de la llengua i la vulneració dels drets lingüístics dels parlants. Sense anar més lluny, actualment, ni ciutadans ni representants públics no poden utilitzar el català a les institucions en un pla d’igualtat amb la resta de vint-i-quatre llengües oficials de la Unió.
La llengua catalana, com les altres llengües de la UE, és una aportació singular insubstituïble al patrimoni cultural europeu. Els signants d’aquest manifest posem en relleu l’anomalia que suposa que la 13a llengua de la Unió en nombre de parlants no compti amb el mateix reconeixement que moltes de les altres llengües europees amb menys parlants. No és lògic, no és acceptable, i és contrari al principi fundacional europeu de protecció del multilingüisme, consagrat a l’article 3 del Tractat de la Unió Europea i a la Carta de Drets Fonamentals de la UE.
A més, els signants també manifestem que aquest greuge es produeix malgrat que moltes d’aquestes altres llengües oficials ja compten amb espais d’exclusivitat que, a diferència del català, els garanteixen una vitalitat plena. És a dir, llengües amb menys parlants i sota menys pressió que el català disposen d’una protecció legal superior a la de la nostra llengua, i això es produeix per una estricta qüestió de voluntat (o manca de voluntat) política.
En aquest mateix sentit, cal recordar que l’informe final de la Conferència sobre el Futur d’Europa celebrada l’any passat —i que ha estat un dels processos participatius més importants de la història de la UE— reclama més protecció per les anomenades “llengües regionals”, com és el cas de la catalana.
