La violència en el lloc de treball, en qualsevol de les seves manifestacions, és una problemàtica general que no entén de fronteres polítiques i culturals, ni de sectors econòmics, ni d’entorns laborals, ni de categories professionals, i s’ha convertit en un factor de risc psicosocial de primer ordre en les centres sanitaris. Actualment podem assegurar que la violència ocupacional constitueix un problema emergent en el àmbit de la salut laboral i cal considerar-la com una qüestió rellevant en el camp dels drets humans. Des d’aquest punt de vista és important avaluar i prevenir de manera efectiva la seva incidència.
Malgrat no existir una definició única de violència en el lloc de treball, sí existeix un element comú a l’hora d’enfocar la qüestió atès que el concepte de violència ha de ser el més ampli possible i ha d’incloure totes aquelles conductes que puguin esdevenir violència o intimidació a qui les pateix.
Una definició generalment acceptada de violència en el lloc de treball i adaptada de la Comissió Europea és la que indica que “la violència laboral està constituïda per incidents en els quals el personal sofreix abusos, amenaces o atacs en circumstàncies relacionades amb el seu treball – inclosos els viatges d’anada i tornada a ell – que posin en perill, implícita o explícitament, la seva seguretat, el seu benestar o la seva salut”.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la violència com “l’ús deliberat de la força física o el poder, amenaça o efectiu, contra un mateix, una altre persona, o contra un grup o comunitat, que causi o tingui moltes probabilitats de causar lesions, mort, danys psicològics, trastorns dels desenvolupament o privacions”
També, l’Organització Internacional del Treball considera que violència en l’exercici de qualsevol activitat professional o com a conseqüència directa de la mateixa “tota acció, incident o comportament que s’aparta del raonable, mitjançant el qual una persona és amenaçada, humiliada o lesionada per una altra”.
La violència en el lloc de treball és un problema estructural arrelat en factors socials, organitzatius i personals. Cal tenir en compte totes les dimensions del problema per abordar una correcta política preventiva. Les mesures preventives engloben totes aquelles accions encaminades a disminuir el risc de patir una situació de violència, anticipant-se i identificant aquelles situacions que puguin afavorir la seva aparició. Per tant, com a factors d’identificació del risc trobem tres nivells: organitzacionals, socials i personals.
Qualsevol agressió laboral interna i externa les hem de tractar com accidents laborals i no com un incident i, les accions posteriors a una agressió han d’anar dirigides a emparar el professional agredit i a organitzar el procediment de resposta amb un conjunt d’actuacions per reduir al mínim les repercussions de la violència i procurar que no es tornin a repetir.
Les agressions al personal sanitari, tant físiques com verbals, reflecteixen una conducta intolerant que busca causar un dany o intimidació amb la finalitat d’aconseguir un objectiu o benefici personal mes enllà dels limitis legals i de la normal relació sanitari-pacient.
Malauradament, cada cop són més freqüents les agressions patides per els metges, infermers, tcai, zeladors, administratius, etc., i la sensació de vulnerabilitat és cada vegada major, condició que genera una inquietud que pot arribar a condicionar el treball diari.
Aquesta inseguretat laboral per agressions és una de les causes de la insatisfacció professional i, per això, considerem necessari endegar un seguit d’actuacions davant les agressions al personal sanitari.
AGRESSIONS HOSPITALS ATENCIÒ PRIMÀRIA
| 2017 | 17,2% | 82,7% |
| 2018 | 24,7% | 75,2% |
| 2019 | 24% | 75,9% |
| 2020 | 18,9% | 81,1% |
En la comparativa dels 4 últims anys veiem un fort augment de l’any 2017 al 2019 als hospitals mentre que la primària s’han mantingut, més o menys, els casos notificats. Però al 2020, mentre a l’hospital hi havia un punt d’inflexió i baixava el nombre de casos a la primària augmentava i, l’explicació la tenim com a conseqüència de la pandèmia, ja que durant aquest temps, hi ha hagut una reducció de mobilitat en general i en especial als centres sanitaris. Als hospitals es limitava l’aforament dels acompanyants i les visites, però a la primària hi havia una demora en l’atenció, tant per la manca de professionals com per l’ espera de cites telefòniques durant tot el dia per la incapacitat per poder atendre i gestionar totes les trucades.
És vergonyós que tant Funció Pública, com el Departament de Salut i l’ICS no posin ni vulguin posar remei a aquesta situació d’agressions que pateix el seu personal dels centres sanitaris. Per tant, demanem als nostres comandaments, directius i demés responsables, els quals són els nostres garants i que han de vetllar per la nostra seguretat i salut en el treball:
- la seva participació com a part interessada en les accions legals (que poguessin emprendre’ns, per reclamar la responsabilitat, tant civil com a penal, (de l’agressor) amb independència que l’agredit o agredida hagi interposat una denúncia, mitjançant l’advocacia de la Generalitat, de l’ICS i del centres de treball.
- garantir les adequades condicions de treball per assegurar la protecció individual i col·lectiva front al risc de violència en el treball.
- integrar la condemna de tota conducta que atempti contra la dignitat dels treballadors i treballadores dintre de la seva política d’empresa.
CATAC_CTS/IAC SEGUIRA TREBALLANT PER TAL DE GARANTIR LA SEGURETAT I SALUT DE TOT@S ELS TREBALLADOR@S !!!
