Posted By: Berta 
UNA VICTÒRIA MOLT NOSTRA: CRÒNICA DELS ANYS DEFENSANT EN SOLITARI ELS CONCURSOS DE MÈRITS I L’ESTABILITZACIÓ DE PERSONAL TEMPORAL / INTERÍ
Contra totes les oposicions de la resta de sindicats de l’ICS, a CATAC-CTS hem estat sempre ferms defensors/es de la via dels Concursos de Mèrits per a retallar l’enorme precarització de les plantilles de l’ICS. Finalment, les lleis europees indueixen un canvi legislatiu a l’Estat espanyol i viurem una forta onada de consolidació de plantilles públiques, que també inclouen l’Institut Català de la Salut. D’altres sindicats corren avui a fer la collita, però no hi ha dubte que nosaltres vam posar la llavor i hem estat artífexs de primera línia en l’assoliment d’aquests fruits. Aquest fet històric defineix clarament el tarannà que sempre ens ha caracteritzat i distingit com a sindicat: lluitar des del present amb la vista posada en el futur.
Ara que hi arriben els concursos d’estabilització que busquen assolir la contractació precària temporal de personal públic a un 8% aproximat, veieu que són molts els sindicats que s’apugen al carro, volent apuntar-se’ls com a medalleta pròpia, fins i tot mirant de treure profit mitjançant els habituals cursets de preparació (retribuïts, esclar), o el rèdit polític de fer veure que tenen alguna cosa a veure amb les seves accions sindicals… Res més lluny de la realitat, i per això fem aquí una repassada de com i perquè hem arribat a aquest moment en què s’han d’estabilitzar per fi les plantilles de les administracions públiques, de mans de qui i per quines vies.
Primer de tot, deixarem clar que no s’ha arribat a aquesta onada d’estabilitzacions de places per una dèria sobtada, o un brot massiu de ‘generositat’, entre els poders públics o els polítics per fer-nos la vida més fàcil i estable a les treballadores i treballadors públics: tinguem-l’ho sempre present.
L’origen de tot això està en la injecció de fons europeus de Cohesió arran l’anomenada crisi econòmica a partir del 2008, condicionats –com sempre que la UE rescata els seus països membres– a l’acompliment de criteris de recuperació econòmica. A l’època de Cristobal Montoro com a ministre d’Economia i Hisenda al govern de Rajoy, entre 2015 i 2016, el condicionat UE va incloure la necessitat i mandat de crear almenys 300.000 llocs fixos de treball a les administracions públiques. Això va induir, l’any 2016, un acord (gens espontani, com és fàcil deduir) a nivell de Mesa de Funció Pública estatal [La Moncloa. 29/03/2017] pel qual Gobierno de España i sindicats majoritaris de la Mesa (UGT, CCOO, CSIF) convenien en la reducció de la taxa de temporalitat a les aa.pp. a un 8% en tres anys: o sigui, abans d’acabar 2020. Aquest acord, junt amb el condicionat imposat per la UE, no s’ha complit des de llavors… i mentrestant, l’Estat espanyol ha continuat rebent fons europeus de tota mena, sense estabilitzar llocs de treball tot i l’amenaça latent de deixar de rebre nous fons (p.ex., l’últim lliurament ha estat el novembre de 2022, per 37.300 milions d’euros) i a més haver de tornar els ja rebuts.
A més d’això, l’Estat espanyol acumulava un altre greu incompliment dels seus deures com a soci europeu: el de la directiva 1999/70/CE [Directiva 1999/70/CE, 28 junio 1999, relativa al Acuerdo marco sobre el trabajo de duración determinada.], on s’assimilaven, entre d’altres qüestions, les condicions de contractació i cessament de treballadors/es al servei de les aa.pp. a les de treballadors/es al servei d’empreses privades; condicions que a l’Estat espanyol no es complia, creant greuge comparatiu entre empleats/des públics/ques acollits sota legislació EBEP [BOE-A-2015-11719 RDL 5/2015, 30 octubre, texto ref. Ley Estatuto Básico Empleado Público] front els empleats/des de sectors privats acollits sota l’Estatut dels Treballadors. Aquest greuge comparatiu ha generat tota una casuística jurisprudencial a nivell estatal amb múltiples sentències condemnatòries contra les aa.pp., i culminat amb sentències dels tribunals europeus arran una primera sentència històrica sobre el frau de llei per abús de temporalitat a les aa.pp. espanyoles [Sentència TJUE 19-03-2020]. Des de llavors, les empleades i empleats de les aa.pp. tenim per fi dret a indemnitzacions per cessament / acomiadament, com la resta de treballadors/es.
Així, al 2020 i encara en plena crisi pandèmica, va sorgir la urgència per resoldre un atzucac cronificat i que podia generar molts maldecaps i amenaces ruïnoses tant a l’administració de l’estat com a les aa.pp. de tots els nivells (estat, CCAA, diputacions, ajuntaments i empreses públiques de tota mena): s’havia de resoldre immediatament, abans d’acabar l’any 2024, i només es podia fer mitjançant estabilitzacions massives de personal, a totes elles.
Amb el sistema existent d’accés a places de funció pública, quedava clar que era del tot impossible assolir les xifres necessàries de places (les estimacions aproximades per al conjunt de les aa.pp. s’apropaven al milió d’empleats/des públics/ques), i llavors s’havia de mirar les previsions establertes a l’EBEP per a una situació tant extraordinària. L’art. 61, punt 6, de l’EBEP esmentava concisament:
Los sistemas selectivos de funcionarios de carrera serán los de oposición y concurso-oposición que deberán incluir, en todo caso, una o varias pruebas para determinar la capacidad de los aspirantes y establecer el orden de prelación.
Sólo en virtud de ley podrá aplicarse, con carácter excepcional, el sistema de concurso que consistirá únicamente en la valoración de méritos.
Com que aquest redactat no era gens aclaridor quant a les circumstàncies excepcionals i les maneres de fer adients arribat el cas, calia una clarificació pràctica i legal que pogués posar en marxa un procés legislatiu que tirés endavant aquesta estabilització de places públiques, i per això el llavors ministre d’Administracions Públiques Miquel Iceta Llorens va convocar un grup de treball de la mesa estatal de Funció Pública, en què van participar només els sindicats majoritaris CCOO, UGT i CSIF. L’acord assolit, que s’havia de reflectir en un Reial Decret per posar en marxa els procediments d’estabilització, va ser batejat com l’Icetazo, i era un autèntic nyap des de bon començament.
El defecte principal de l’Icetazo consistia en haver pactat que només podrien accedir a la via d’accés per concurs de mèrits qui no hagués tingut opció en 10 anys d’accedir a un lloc de treball públic per concurs públic de la seva categoria. La trampa que delimitava l’aplicabilitat d’aquesta norma per a només alguns casos molt comptats consistia en què, si bé la majoria de les administracions havien convocat concursos-oposició per a la majoria de categories i llocs, a la pràctica les convocatòries PESCO (plans d’estabilització i consolidació) no assolien ni de bon tros l’objectiu d’estabilitzar i consolidar places minimitzant els percentatges de personal fix a les administracions públiques. L’Icetazo, així, no passava de ser un brindis al sol, una pantomima, i quedava en un patètic acord que, de fet, l’únic que garantiria seria l’acomiadament per excés de temporalitat de centenars de milers d’empleats/des públics/ques cronificats en contractacions precàries: es convertiria de fet en el més gran ERO mai conegut a les aa.pp. europees.
De seguida va ser rebutjat per la resta de forces sindicals, i per moltes plataformes d’interines i afectades per l’abús de temporalitat i el frau de llei, que portaven mobilitzant-se des de aproximadament l’any 2019, i algunes més petites des de molt abans. Va començar un revifament de les mobilitzacions junt amb el recurs a les pressions sobre els grups polítics parlamentaris a nivells sobretot estatal i autonòmic, però també europeus, i es va imposar la necessitat de tramitar com a llei, i no com a RD, la legislació que pertocava, i així va arribar el començament de tramitació de la Ley 20/2021 [BOE-A-2021-21651 Ley 20/2021, 28 diciembre, de medidas urgentes para la reducción de la temporalidad en el empleo público], aprovada al mes de desembre i germen dels actuals processos d’estabilització a totes les aa.pp. de l’Estat espanyol, com els que tindrem aviat en marxa, en tres fases, a l’Institut Català de la Salut.
CATAC-CTS ha estat, des del 2015 i abans, l’únic sindicat defensor en solitari a la sanitat catalana (i sempre rebent del sindicalisme conxorxat amb empreses i administracions públiques tota mena de rebuig, i fins i tot improperis per fer-ho 
de la via dels concursos de mèrits com a eina d’estabilització d’unes plantilles permanentment mantingudes en precarització, frau de llei i abús de temporalitat, amb campanyes sempre actives [Contra l’abús de temporalitat, vaga 28 oct.]
.
Encara més, hem estat l’únic sindicat de sanitat pública present i participant activament des dels començaments de la Plataforma d’I
nterines de Catalunya, al 2019. Però, ara que els processos d’estabilització per via de mèrits són una realitat, veureu que hi ha tota una constel·lació d’organitzacions que volen penjar-se el mèrit d’aquest assoliment, com si la memòria no ens digués que precisament, s’havien oposat aferrissadament a aquesta possibilitat per tots els seus mitjans. Us aconsellem no seguir aquests cants de sirena, que només busquen, un cop més, aprofitar-se’n de la necessitat de feina estable i digna dels treballadors i treballadores del sector públic per tal de vendre’ns els seus cursets d’opos i abaloris semblants.
Compte, que tampoc no diem que els processos d’estabilització que viurem vinguin a ser una panacea per resoldre tots els problemes crònics de les plantilles de la nostra sanitat pública; segurament arribaran tard i malament, i continuaran deixant víctimes al seu darrere. Tenim l’experiència propera de com d’ineficaçment s’han resolt les convocatòries P-2018 i P-2019 per part d’un servei de Selecció de Personal ICS tanmateix precari i minvat de recursos tant humans com materials, i sabem del cert que no hi ha garantia de què aquest cop l’accés de personal a places fixes es faci de manera raonable, àgil ni justa per a tothom. Però sí és cert que, a les meses de negociació, p.ex., hem tirat endavant un acord de condicions de bases de les convocatòries molt millorat respecte del què es va assolir a la Mesa de Funció Pública de la Generalitat, que garantirà que siguin molts més afectats/des, per comparació amb la resta de departaments de la Generalitat, els qui se’n beneficiïn d’aquesta petita compensació per a una crònica cerca frustrada d’un lloc fix de feina a la nostra sanitat pública. I això només s’ha d’atribuir a una llarga i constant lluita d’anys, i al coneixement, participació i compromís amb els sectors d’empleats/des públics/ques afectats/des durant tot aquest temps: un cop més, hem marcat la diferència, i no volem que resti a l’oblit. CATAC-CTS sempre ha estat aquí, i continuarà: és el nostre tarannà!
