Posted By: Berta 

Dins el seguit d’acumulacions de retallades que el personal de les administracions públiques anem patint des de ja fa més d’un decenni, hi ha un raconet reservat per a un tripijoc de què ningú ens en recordem ni parlem: el Pla de Pensions conjunt de la Generalitat amb La Caixa, que ja fa anys que no rep noves aportacions.
Segons explica el mateix web de la Generalitat, aquest Pla de Pensions és un instrument d’estalvi privat que té l’objectiu principal de permetre que els empleats percebin unes prestacions complementàries a les atorgades per la Seguretat Social i, si s’escau, les corresponents mutualitats en cas de jubilació, incapacitat, defunció i dependència.
La seva gestió i control es du a terme, des de l’any 2005, mitjançant la Comissió de Control del Pla de Pensions, l’òrgan que supervisa el funcionament i l’execució del Pla i del Fons de Pensions i que decideix la política d’inversions que l’entitat gestora ha de dur a terme. Així mateix, és l’òrgan de participació i de representació dels partícips i beneficiaris, i té encarregades també altres funcions. Està constituïda per vint membres, deu dels quals ho són en representació conjunta de les entitats promotores, i els altres deu en representació del col·lectiu de persones partícips i beneficiàries. Aquests darrers són designats inicialment per acord de la majoria dels representants de les organitzacions sindicals presents a la Mesa General de Negociació en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Els membres de la Comissió de Control exerceixen les seves funcions gratuïtament i no reben cap mena de dieta o indemnització.
Com a il·lustració, l’any 2019 va assolir la seva rendibilitat més alta amb un 10,78%, i el següent va davallar fins a un 3,80% per influència de la crisi pandèmica. Al seu llistat oficial consten 55 entitats públiques promotores amb diferents dates d’incorporació. El mandat de gestió estableix que un 57% del Fons s’inverteixi en actius de renda fixa, un 35% en renda variable i un 8% en actius de gestió alternativa. En funció de la situació dels mercats, la rendibilitat pot ser, puntualment, negativa, tot i que el balanç dels setze anys d’evolució indica que es tracta d’un Pla i Fons satisfactòriament rendible.
Des de l’any 2018, cap de les administracions públiques promotores no ha tornat a fer noves aportacions a aquest Pla, per tant, és un fons que es manté amb les aportacions prèvies, al voltant de 363 milions d’euros ‘any 2020. Cal dir que els beneficiaris podem fer, tanmateix, aportacions pròpies –periòdiques o ocasionals– a aquest pla per als nostres fons de pensions, i que els supòsits per al seu cobrament són:
• Contingències:
– Jubilació
– Incapacitat laboral total i permanent / absoluta i permanent / gran invalidesa
– Defunció – Dependència severa / gran dependència.
• Supòsits excepcionals (sotmesos a decisió de la Comissió de Control):
– Malaltia greu
– Atur de llarga durada.
Aquestes prestacions es poden obtenir en forma de renda o capital o una combinació d’ambdues. També en forma de renda vitalícia actuarial.
Ara, doncs, es planteja quin ha de ser el futur d’aquest fons paralitzat amb un enorme volum de capital que, d’entrada, genera més beneficis a una entitat financera privada que no pas als treballadors, que vam començar a ‘rebre’ aquestes aportacions en lloc de millores salarials i laborals, després d’una retallada del 5% als nostres sous, que encara no hem recuperat (a diferència d’administracions públiques de la resta de l’Estat).
La retenció d’aquests fons per a la retribució, no disponibles per a l’empleat/da públic/a fins no incórrer en les contingències que assenyala el Pla, fa que s’hagi retingut un enorme volum de capital en mans d’una entitat financera privada, i ni tan sols es parli ja d’aquest tema. Un cop més, ens trobem amb una d’aquelles fórmules de col·laboració publicoprivada en què només treu benefici la part privada de l’equació.
Podem permetre que es perpetuï aquest estat de coses, o potser caldria reclamar que s’alliberin en benefici dels empleats de les nostres administracions públiques, dissolent un acord que ja no aporta cap més suposat benefici als seus suposats beneficiaris? O potser es tracta den retorn a una ‘tornada de favors’ a una entitat privada per part d’un amiguisme o nepotisme polític, el què impedeix mobilitzar aquests fons per tornar-los a qui hauria de ser beneficiat? El fet que ni tan sols es parli d’aquesta qüestió fa pensar, més aviat, en les opcions més fosques i sospitoses.
Per tant, des de la nostra posició sindical, considerem com a única opció beneficiosa pels treballadors exigir la dissolució del Pla conjunt de pensions de La Caixa amb la Generalitat de Catalunya, lliurant ja cap als aproximadament 175.000 empleats de les nostres administracions públiques els seus beneficis acumulats, i sense minva de l’obligada recuperació de la resta de drets laborals i salarials perduts al llarg de tot aquest llarg període.