Redacció: – Primària Barcelona
La mesquinesa de l’ICS i el CatSalut vers les residents infermeres contractades com a reforç durant el punt culminant de la pandèmia: Una història gens exemplar. A hores d’ara, malauradament ja ens hem acostumat o resignat a normalitzar massa comportaments abusius i fins i tot aberrants, per part de l’administració i l’empresa públiques. A més, la pandèmia es va convertir aviat en coartada perfecta per “santificar per l’ús” encara més pràctiques indesitjables de les habituals, sota l’etiquetatge de l’estat d’emergència, les presses, les dificultats circumstancials, etc.
Van començar a multiplicar-se els contractes públics-privats a dit i opacs com mai abans, fins i tot les modalitats i vies de contractació, quan de cop i volta no es trobaven professionals suficients per abastar l’impacte d’una situació crítica per a una sanitat pública desballestada feia ja temps.
En aquest context, es va oferir als estudiants residents de carreres sanitàries la possibilitat de reforçar els serveis assistencials. Òbviament, això suposava suspendre els seus cicles formatius, també s’havia de resoldre la seva remuneració. Com a contractats laborals durant la residència, la plena equiparació laboral amb treballadors estatutaris, ni que fos temporal, implicava una directa equiparació salarial, i se’ls va prometre que així seria. A totes i tots ells: residents de medicina d’infermeria. Se’ls hauria de pagar, per part de l’administració sanitària, un complement salarial que, amb el sou laboral de resident, arribés al d’un treballador estatutari en les seves condicions.
El condicionat per a les especialitats MIR va aparèixer documentat més o menys aviat; el de les residents d’Infermeria… mai es va veure per escrit.
En finalitzar el període d’emergència, en què residents tant de medicina com d’infermeria van contribuir igualment a “l’esforç de guerra” de la crisi pandèmica, només els primers havien cobrat l’inicialment promès complement salarial. Mentrestant, les infermeres residents –EIRs-, havent treballat com a infermeres assistencials normals i després de veure suspesa la seva formació, van haver de conformar-se amb el sou laboral de la residència. El greuge comparatiu és obvi, i no cal explicar més.
D’entre tots els sindicats presents als òrgans de representació, únicament dos delegats de CATAC-CTS/IAC ens vàrem interessar per la qüestió, formulant preguntes i queixes que varen quedar sense resposta des de les direccions de Professionals o Recursos Humans, tant a nivell ICS com al CatSalut. Paradoxalment poc despès es va reconèixer la tasca d’aquestes EIRs durant el pitjor de la crisi, assignant-les’hi un lloc a la graella de gratificacions de l’anomenat “Complement de productivitat COVID”, pagat l’agost de 2020.
En insistir en la promesa incompleta d’equiparar salaris, a la Mesa Sectorial de 21 de setembre de 2020, el director de Persones i Desenvolupament Professional de l’ICS, Sr. Saballs, ens va contestar, amb poques ganes, que ja n’hi havia prou amb amb la paga (pagueta COVID) de l’agost, que no era un tema per la Mesa que ens ocupava, i que en tot cas, es tractava d’una quantitat que les interessades podrien reclamar si així ho estimaven oportú. Vam oferir aquesta possibilitat al col·lectiu d’afectades, que varen engegar fer les corresponents Reclamacions de Quantitat.
Novament, els va ser denegat el pagament. La justificació de la resposta per escrit deixa veure de quina fusta està feta aquesta administració. Diuen que la Resolució del Director gerent de 22/03/2020 només va contemplar la incorporació en aquestes condicions dels residents MIR d’últim tram de formació. Aquesta resolució no es pot trobar publicada a l’abast del públic, ni al DOGC, i llavors no deixa de ser un Deus ex machina, a banda d’un argument que hauria de caure per la càrrega classista i corporativista que conté.
Fins aquí arriba tota l’explicació que els que manen a l’ICS estan disposats a oferir. Actitud i resposta vergonyoses, tracte roí, indesitjable i poc intel·ligent per part de l’ICS vers professionals que està formant i que, en l’actual conjuntura, li seran necessaris tan bon punt com acabin aquesta formació. Professionals que orienten vocacionalment les seves carreres al sistema sanitari públic i que caldria evitar que emigrin o vagin a la privada.
Hem de visibilitzar al màxim possible aquesta situació de greuge comparatiu, amb testimonis de professionals i direccions assistencials que els donin suport, tanmateix voldríem que les Gerències Territorials es pronunciïn a favor seu. L’excel·lència del nostre sistema sanitari se sosté en la dels seus professionals, llavors no podem tolerar, personal, ni institucionalment, que siguin maltractatades, ni menystingudes.
Reiterem la nostra exigència que es reconegui la participació equiparada de les EIRs com a infermeres assistencials durant el període més crític de la pandèmia, compensant-les amb el complement salarial que se’ls hi havia promès inicialment. Parlem d’un grup no més gran de cinquanta persones; no suposarà una despesa excessiva per a l’administració pública, i menys si s’ha de comparar amb la imatge corporativa repugnant que deixaria en no fer-ho.
