De principi de segle ençà, hem patit tot un seguit de retallades a la nostra sanitat pública ben
conegudes per tothom, que han afectat tant a la qualitat i quantitat d’equipaments i serveis, com a la de personal sota titularitat de les administracions públiques, i al desviament de projectes sanitaris públics cap a grans empreses del sector privat. No obstant això, hi ha tota una ‘cara oculta’, menys reflectida pels titulars i abastada per la mirada de l’audiència ciutadana, que comprèn tot un seguit de retallades en espais de gestió pública per cedir les seves regnes a gestors privats. Parlem de casos com els de l’aigua de beure, les cadires
dels acompanyants, alguns serveis de bancs de sang i donacions, serveis de diagnòstic per imatge, cafeteries i càterings, bugaderies, màquines de vending, etc. Casos i situacions en què centres públics i els seus espais es van veient a poc a poc, i de manera gairebé insensible, envaïts per trossos de la maquinària devoradora del capitalisme i la cobdícia privatitzadora que amenacen la nostra sanitat sencera.
Aquí ens ocupem, com a exemple aclaridor només, del procés que ha dut a la privatització progressiva dels pàrquings hospitalaris: una qüestió de cap manera menor, pel fet que afecta inevitablement l’accessibilitat física de la ciutadania als centres on es vetlla per la nostra salut, convertint-se per tant en un condicionant més de la qualitat en l’assistència sanitària que proporciona el sistema.
En qualsevol cas que s’estudiï com s’ha arribat a privatitzar el pàrquing d’un hospital, trobarem que sempre haurà passat el mateix:
– Inicialment, hi hauria un gran espai lliure al voltant d’un centre construït probablement durant una època de desenvolupament socioeconòmic (p. ex., anys 60 a 80), i que mai havia estat gaire urbanitzat, endreçat ni gestionat de cap manera, on tothom -usuaris i treballadors- podria aparcar sense gaires problemes.
– Més endavant, hi hauria una fase d’escassetat de places juntament amb alguns problemes de seguretat derivats de la no-gestió o infragestió cronificada.
– Aquesta infragestió provocaria l’empitjorament del servei, generant protestes de professionals i usuaris en cerca d’una solució el més urgentment possible, proporcionant als responsables polítics la millors excuses per optar per la solució previament desitjada:
– Concurs públic amb un nombre limitat d’empreses concursants, i una adjudicatària solvent, que faria obres de remodelació, resoldria problemes de seguretat i a canvi cobraria els drets d’accés durant un període blindat de X anys.
– Tot seguit, vindrien les protestes dels treballadors per haver de pagar per arribar als seus llocs de treball! Però de seguida es resoldria el problema, acordant que l’empresa finançaria aquesta despesa.
-Arribats a aquest punt ens trobem la doble jugada retalladora-privatitzadora, en què s’ha assolit alhora cedir un espai públic per a un ús privat, i a més pagar una empresa privada per fer-ho. Tothom content, i sembla que gairebé no s’ha notat. Pura prestidigitació.
Pensa en això la pròxima vegada que vagis al pàrquing d’un hospital públic, o que sentis a parlar de la propera privatització d’un d’aquests pàrquings. També, quan es construeixi un hospital nou, fixa-t’hi com una de les primeres coses que construiran, serà un pàrquing de pagament.
Potser la qüestió ara, seria: Què serà el següent que privatitzaran?
